Lür han rìd quand el me fiö l’è ndad travers el palq de la laurea cun in man ün neonato - una dona l’ha sussurrad “Propri come la sò mam”... Ma quel che lü l’ha dit dopu l’ha lassad mut tutta la stanza.

G’havevi trentacinq ànn la sira de la laurea de me fiö.

L’auditorium l’era lüminus, fort, pien de fiur, lampi de la fotocamera e familie orgogliose che credeven che la part pusè dificil de vess genitur l’era finalmente finida.

Me son sentà da sul in de la terza fila.

El me vestì l’era semplis. I me scarp fan mal. E ai mè pè, mettü insema a la mè borsa, gh’era una borsa per i pannolini che la faseva minga part de la versiün de quel mument che tutt i olter se spetaven.

Per diciott ànn, la me vita l’era stada la soravivenza.

G’ho avü Adrian quand g’ho dissett ànn. El sò pà, Caleb, l’è minga ndad via lentament, l’è scumparì durant la nott. Una matina el sò armadi l’era vöi, el sò telefono l’era spent e tutt i prumess che g’havea mai fad l’eren sparì.

Quindi l’erum semper dumà nün.

Adrian l’è cressü in di spazi tranquil tra la me stanchezza, tra i dopi turn, i fattür ritardà e i oraziün sussurrad sü i alimentari economich. L’era minga fort. Lü el dumandava minga tant. Ma g’ha nutà tüt.

Lü l’ha nutad quand saltavi i mangià.

Lü l’ha nutà quand che g’ho piant in de la ducia.

Lü l’ha nutad quel che vüreva dit restà.

Quand l’era drè a laurà, pensavi che havem superad el pegg.

 

 

ver continúa en la página siguiente