Lür han rìd quand el me fiö l’è ndad travers el palq de la laurea cun in man ün neonato - una dona l’ha sussurrad “Propri come la sò mam”... Ma quel che lü l’ha dit dopu l’ha lassad mut tutta la stanza.

L’havea bun puntegg, burs de stüdi in fila, e ün futur che pareva stabil.

Poeu... quaicoss l’è cambià.

L’ha cumincià a turnà a cà tard.

Lavurar a turn extra.

Tegnind el sò telefono cun la facia giò.

Quai sira, el pareva spaventad. Olter sira, stranamente calm, come quaidun che purtava quaicos de trop pesant per mett giò.

Tri sira prima de la laurea, lü l’era in pè in de la purta de la cusina e l’era drè a storcià la manica.

“Mamma,” lü l’ha dit tranquillament, “g’ho bisogn de ascultà tutt prima de decid quant te se delusa.”

El me cœr l’è cascà giò.

Poeu el me l’ha cuntà.

A proposit de Anna.

A proposit de la gravidanza.

A proposet de la neonata che l’era nassuda menu de dü settman prima.

A proposet di visit a l’uspedà che g’haveva scondù.

E sü la promessa che g’ha fatt a se stess...

Che, anca se g’havea pagüra, l’era mai sparì come el sò pà.

Poeu m’ha dumandà quaicoss per cui l’eri minga pront.

 

ver continúa en la página siguiente