La amante de mi marido llevó mi vestido Versace perdido al funeral de mi padre. Se sentó en la fila de la familia. Le tomó la mano a mi marido. «Prácticamente soy de la familia ahora», anunció. El abogado comenzó a leer el testamento: «A mi hija Diane, que me llamó ayer para hablarme de la infidelidad de su marido…» Mi marido palideció. La amante llovió.

El vestì smeraldo de Versace l’era mancant per ün mes, e fin al servizi memorial de mio pà, pensavi che l’era l’enigma pusè frustrant de la mia vita. L’era un verd de la furesta, la spéce de ombra che la se spustava a l’or scintillant sotta la lüs del lampadari destra luungh el scollo.

Mio pà l’havea regalad a mi per el me trentevot cümplean la primavera pasada cun una nota scrita a man che la diseva: “Per i mument indue g’he bisugn de regordàs che la calma l’è ün scudo.” Lü g’havea una manera de parlà, in part ün litigatür, in part ün sognatür romantico, e tutt dramatiq in de la sò part.

Ho savà in del me armadio in cerca la setemana prima de sepelìl, cuntruland tutt i bors de vestì e ul bagaj d’epoca in del mansarda. Ho anca interrugad el persunal de la lavanderia del post, cunvint che havean mettü mal l’unico vestì che me faseva sentir come mi.

La matina del servizi, g’havevi di carich püsee pesant de purtà de un tòcc de seda che mancava. Mio pà l’era gemò ndad via, e la cà l’era piena de cart de simpatia, sussurr e l’odor brusà del caffè che l’era stad in de la pignata fin da l’alba.

 

 

ver continúa en la página siguiente